Mónica Carrió, més de dos dècades portant l’halterofília valenciana pel cap alt alt

Als seus 47 anys, i més de dos dècades després de ser la primera haltera espanyola a competir en uns Jocs Olímpics a Sydney 2000, la d’Alzira debuta este dimecres a París 2024 com a jutge de la competició d’halterofília

València. 6 d’agosto de 2024.

Els Jocs Olímpics de París 2024 entren en la seua recta final. Una cita olímpica en la qual l’esport de l’halterofília tornarà a tindre accent valencià… i femení. Com a Sydney 2000, l’haltera d’Alzira Mónica Carrió representarà a la Comunitat Valenciana i a Espanya en la competició; encara que esta vegada ho farà des de fora de la tarima. Carrió, membre del saló de la fama de la Real Federació Espanyola d’Halterofília, serà una de les jutgesses encarregada de supervisar la competició a París 2024, que arranca este dimecres 7 d’agost. Sens dubte, una nova fita històrica per a esta haltera valenciana que, a la fi del Segle XX, va decidir posar-se a trencar barreres; i que més de dos dècades després no s’ha cansat de fer-ho.

Mónica Carrió Esteban (Alzira, 28 de març de 1977) és policia nacional de professió, encara que la seua veritable passió és l’halterofília. Per això, compagina el seu dia a dia en el cos amb els càrrecs de Presidenta del club Halterofília Alzira i de Vicepresidenta de la Real Federació Espanyola d’Halterofília. 

Als seus 10 anys, Mónica ja tenia eixe esperit esportista que encara hui li acompanya. En aquells dies, entrenava a bàsquet en la seua localitat natal, Alzira. El seu germà feia halterofília i un dia la van convidar a unir-se. Ella volia, però a casa no veien gens clar això que la seua xicoteta s’endinsara en un ‘esport d’homes’. Però un entrenador espavilat va recomanar que li deixaren provar per a corregir una postura corporal una mica encorbada. Ja no va haver-hi marxa enrere. «Va ser difícil convéncer als meus pares per a començar en un esport pioner com és la la halterofília femenina, on no hi havia pràcticament dones abans. Amb 18 anys, vaig ser la primera campiona del món júnior a Espanya i vaig ser la primera olímpica a Sydney 2000, ja que va ser la primera Olimpíada de l’halterofília femenina», relata Mónica.

«Quan jo vaig començar a practicar halterofília, com t’he dit abans, no hi havia quasi dones. Llavors, la manera de promocionar l’esport femení és sempre donant visibilitat Com es dona visibilitat? Perquè evidentment, amb la participació de les dones en les competicions. Els mitjans de comunicació, que per descomptat fan molt, i promocionant sempre l’esport de base», assegura la d’Alzira.

De tornada a la vida ‘normal’, acabada la seua carrera com a esportista d’elit, Mónica es va posar a treballar en un gimnàs com a monitora de musculació; però el cuquet de l’halterofília no s’anava a anar així com així. Li van oferir ser jutge i, de nou gràcies al seu caràcter pioner, va acceptar el repte. Va ser la primera dona jutge en un Campionat del Món. Ara, l’halterofília li porta de nou a uns Jocs Olímpics, com fa 24 anys. 

«Vaig començar des de la base, doncs perquè encara que hages arribat a ser una figura o hages arribat a tindre resultats esportius, no vol dir que de sobte ja passes a arbitrar en un campionat internacional. Fa ja quasi 14 anys, un jutge que m’havia arbitrat em va dir, «possiblement a l’any que ve complisca el meu somni de participar com a jutge en uns Jocs Olímpics. I #ací va ser on a mi se’m va encendre eixa ‘lucecita’ i vaig pensar a tornar a ser olímpica en uns Jocs des de l’altre costat de la tarima», confessa Mónica.

El paper d’un jutge

«Parlant un poc tècnicament del que és l’halterofília, per a qui no entenga d’això, no tots els alçaments que alces el pes són vàlids i #ací és on apliquem les nostres normes. Llavors, veure des d’una posició determinada d’un jutge, si l’esportista no ha estés completament el braç, o si no ha estés completament les cames. O si les seues cames estan completament paral·leles sense que hi haja ni un mínim de distància. I el ser tan durs per a diferenciar de qui serà el campió o campiona olímpica? Perquè clar, serà molt dur també des del meu costat, però he de fer-ho bé», descriu l’alzirenya.

Mónica Carrió Esteban porta tota una vida dedicada a l’halterofília. Ha viscut l’esport des de tots els angles i treballa cada dia per a fer créixer una disciplina que a ella, fa més de dos dècades, li va canviar la vida. «Les institucions són una de les coses més importants que que necessita l’esport per a tindre visibilitat. La Fundació Esportiva Municipal de València en estos moments està fent una gran faena. En concret, amb l’halterofília, ja que en este últim mes de juliol el Club Cabanyal va organitzar un campionat d’Espanya a la ciutat de València, on feia quasi 20 anys que no es feia un campionat a nivell nacional», conclou Mónica Carrió.